User:AdeMiami/sandbox
[[Fitxer:RajolaHidraulica 6173.jpg|thumb|Small hydraulic tiles may be used to form pseudo-tesselation. Casa Burés (Barcelona)]] thumb|Advertisement from the Orsola, Solà & Co factory, which appeared in 1894 i La ilustración española y americana.[1] [[Fitxer:Floor tiles - Can Ginestar - Sant Just Desvern.jpg|thumb|Paviment a Can Ginestar (Esplugues de Llobregat)]]
Hydraulic tiles are a formof hand-made wall and floor covering which reached the height of its sophistication and popularity from the late 19th century to ther mid-20th century. Beginning in the 1960s, other materials such as terrazzo, ceramic tiles or porcelain tiles progressively displaced hydraulic tiles, obliging makers to les complex but more profitable solutions.
History[edit]
The first reference to the mat3erial date from 1857, although it was at the 1867 Universal Exposition in Paris that they consolidated their position as an alternative to natural stone, chiefly marble. Here the company Garret, Rivet & Co showed a type of tile that required no firing, but was consolidated by means of presses.
A l'àrea de Barcelona va haver-hi fàbriques destacables com "M. C. Butsems", "Orsola, Solà i Cia.". "Munner i Boada", "La Catalana", "Mosaics Martí" (que encara fabrica mosaic hidràulic) i "Teòtim Fortuny", però la més important i amb major presència a les edificacions modernistes del moment va ser Escofet, Fortuny i Cia. S. en C., més tard anomenada Escofet, Tejera i Cia. S. en C., E. F. Escofet i Cia. S. en C., Fill d'E. F. Escofet, S. en C. (més endavant S.A.), fundada el 1886 i que va fabricar per a tota Espanya i Amèrica.[2] En l'actualitat l'empresa continua en actiu sota el nom "Escofet 1886 S.A". però ja no fabrica mosàic hidràulic.
Les mides de les rajoles eren básicament de 10x10, 15X15, 20x20, 25x25 i 40x40 cm., però les més habituals van ser les de 20x20.
La coincidència d'aquesta tècnica amb el desenvolupament del modernisme va fer que els dissenys fossin més complexos i artístics i que els fabricants comptessin amb els dissenyadors de moda entre els seus col·laboradors, com Alexandre de Riquer, Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Josep Pascó, Antoni Saurí i Sirés i Enric Sagnier .[3] Antoni Gaudí va dissenyar un únic paviment, per a la Casa Batlló, que finalment no es va col·locar en aquesta casa però sí en la Casa Milà i que ara pavimente les voreres del Passeig de Gràcia de Barcelona. Els dibuixos representaven formes geomètriques, florals o vegetals. Els dissenys més senzills tenien un dibuix que es repetia i concatenava peça a peça. Generalment els decoradors componien els dissenys simulant una catifa que ocupava tota l'habitació i que requeria de rajoles que conformessin una sanefa perimetral. També era habitual que la composició de la imatge final s'obtingués amb la combinació de 2, 4 o 6 peces diferents, la qual cosa complicava de forma notable la producció i instal·lació.
Procés de fabricació i col·locació[edit]
La rajola hidràulica es fabrica peça a peça. L'artesà tria els colors que farà servir i prepara una pasta amb aigua, barrejant pols de marbre blanc, ciment blanc, sorra i pigments.
Aquest preparat s'aboca en la trepa, que no és altre cosa que un motlle que integra uns separadors de bronze o llautó encaixats en un marc. Cada espai s'omple amb el seu color corresponent. Com més tonalitats tingui el dibuix, més temps serà necessari, per la qual cosa el cost de la lloseta augmentarà. Aquesta capa, la decorada, que serà visible quan estigui col·locada, té uns 4-5 mm. de gruix.
Quan la trepa s'ha omplert amb els diferents pastes de colors, s'afegeix una segona capa anomenada brasatge, d'un gruix similar, formada per una barreja de ciment gris i sorra, que té la funció d'absorbir l'excés d'aigua de la primera. Finalment s'acaba d'omplir fins els 20 o 25 mm. que acostuma a ser el gruix la rajola, amb el gros o capa de suport, constituïda per ciment gris, ciment comú i sorra, amb una textura més porosa per facilitar l'adherència en la seva col·locació. El motlle emplenat es col·loca sota una premsa hidràulica que la comprimeix. Després, es treu del motlle, es deixa assecar i se submergeix en aigua durant 24 hores. Per tal que el ciment quedi perfectament endurit, les llosetes es ruixen amb aigua i es guarden en una cambra humida durant 28 dies, que és el temps que tarda el ciment en endurir-se degut al procés químic endegat gràcies a l'aigua. D'aquí rep el nom d'hidràulic i no del fet d'emprar premses hidràuliques (en un principi les premses eren manuals).
Referències i notes[edit]
Bibliografia[edit]
- Jaume Rossell i Joan Ramón Rossell. "El mosaic hidràulic. 1895". Col·legi oficial d'Aparelladors i Arquitectes tècnics de Barcelona.
- Teresa Navas Ferrer. "La Casa Escofet de mosaic hidràulic (1886-1936)". Tesi de llicenciatura. 1986. Universitat de Barcelona. Facultat de geografia i història. Departament d'història de l'art.
- Joan Puyo Collet. "La pedra artificial i el mosaic hidràulic: les primeres aplicacions del ciment a Catalunya". Treball final de carrera. 1999. Escola Universitaria Politècnica de Barcelona.
- Maribel Rosselló Nicolau. "L'interior a Barcelona en el segle XIX". Tesi doctoral. 2005. Departament de composició arquitectònica. Programa de doctorat Teoria i història de l'arquitectura.
- Mario Arturo Hernandez Navarro. Barcelona Tile Designs. The Pepin Press (Agile Rabbit Editions) ISBN 90-5768-073-4.
- Natàlia Gonzàlez-Novelles Farrús El mosaic hidràulic i la casa Orsola Solà i cia Treball final de carrera. Escola Universitaria Politècnica de Barcelona.
- Pere Guixà. "Alfombras de cemento prensado". Suplement de Cultura de "La Vanguardia", pàgina 30. 12 octubre 2011.